Si una cosa ens va sorprendre de Madeira va ser la seva exhuberant vegetació. Tota classe de plantes, flors, matolls, arbres…entorns de gran humitat i entorns desertics conviuen el diferents zones de l’illa. Els boscos de Laurisilva son boscos humits, i buscàvem aquells líquens que cauen com barbes d’ancians. En algunes zones de l’illa, que sembla un gran pastís amb un altiplà on només hi viuen conills i molins de vent i que cau molts metres per grans penyasegats fins al mar on viuen els humans en una franja bastant poblada, els núvols s’hi encallen i formen unes boires semipermanents que permeten aquests ecosistemes tant humits.

Tot i la poca voluntat dels oriunds del lloc perquè els forans trobin aquest bosc impressionant, ja que no hi ha cap indicació de per on començar a busca-lo, al final hi vàrem anar a petar de caps, mig per casualitat mig per la poca informació que vàrem poder trobar a la web. Grans arbres vells, recargolats i a alguns metres els uns dels altras, i la boira que ho cobreix tot. Tot queda humit, i realment et podries perdre en la boira, de fet, una parella apareix de dins el nuvol i ens demana cap a on hauria d’anar per trobar un camí. El núvol es mou i la boira es fa mes o menys densa. Sota els arbres hi plou. Es increible, però realment hi cau ben bé pluja, les fulles que han recollit la humitat de la boira la deixen caure en forma de gotes, i fins i tot rajolins d’aigua. Així que, Mai intenteu guardar-vos de la pluja sota el bosc de Laurisilva.